THE END!

Bé, ha arribat el final, això s'ha acabat. Per fi, les vacances ja són aquí. Sincerament, estic molt millor que quan vaig començar el trimestre que, tal com podreu veure a l'entrada "expectatives que tinc sobre l'assignatura" la meva actitud era una mica "negativa". Però, des de casa, A mallorqueta, davant la piscina, tot es veu d'una manera diferent. Només esper poder reposar i cargar totalment les piles per tal de poder començar l'any vinent amb més ànims.

Bé, adéu a tothom i BON ESTIU!!!!

Exàmens... i tranquil·litat!!

"Merda d'exàmens", això és el que sol pensar quan arriben. No és que hi estigui en contra ni res, és obvi que són necessaris per tal de poder "avaluar" unes competències. Però, suposo que és inevitable aquest sentiment de "rebuig". Podem parlar, fins i tot, d'"examinitis", és a dir, aquella por, nerviosisme, inseguretat i mil coses més que recorren el nostre cos.

No obstant això, sempre intento posar bona cara a tot. És clar que hi ha exàmens i EXÀMENS, és a dir, no és el mateix fer un petit examen sobre X tema, que, per exemple, fer un examen oficial del qual depèn, en certa manera, gran part del teu futur.

Pel que fa a la meva experiència personal, crec que tots els exàmens que he fet han estat bastant "normals", és a dir, que mai he fet un examen "super llarg", o molt complicat. En aquest sentit, suposo que l'examen més complet que he fet va ser el "First Certificate", que constava d'un reading, "use of english", listening, writing i un speaking. A més a més, aquest examen es fa en dos dies. És l'examen que recordo més, ja que també és el que m'he preparat més, amb dos anys d'acadèmia orientat totalment a preparar aquest examen.

Ara bé, si parlem d'un examen important, cal parlar de l'examen d'accés a traducció. En vaig fer dos, el de l'Autònoma i el de la Pompeu. Tot i ser un examen amb un mateix objectiu, cal dir que diferien bastant un de l'altre. Primer vaig fer el de l'Autònoma, que en teoria m'havien dit que era molt més fàcil que el de la Pompeu, que encara no havia fet. En aquest sentit, quan vaig sortir de l'examen de l'Autònoma, em vaig adonar que difícilment entraria a fer Traducció. Però, sorprenentment, un cop a l'examen de la Pompeu, em va semblar molt més fàcil i, per sort, ho vaig aprovar i, conseqüentment, vaig poder fer el que encara estic fent. Pel que fa a l'examen, només comentar que sol tenir bastanta por als listenings o als orals, i quan vaig veure que havíem de resumir una "conferència", vaig pensar: "fins aquí he arribat". Però, va resultar molt més simple del que pensava.

Els nervis són un factor molt important a l'hora de fer exàmens. Personalment, no sóc una persona molt nerviosa, sinó més aviat el contrari, sóc massa tranquil. No obstant això, jo crec, en el meu cas, hi ha nervis quan sé que no m'he preparat molt bé l'examen. Però, com ja he dit, no me sol posar nerviós, "si no ho aprovo avui, serà un altre dia".

Una bona aula...pel matí...amb els amics....

Abans d'endinsar-me en les meves predileccions respecte als horaris, els companys o l'acondiconament de l'aula, m'agradaria comentar que els factors externs (com els que acabo d'esmentar) poden ser tan importants com les classes en sí. Al meu parer, aquests factors intervenen en un millor o pitjor rendiment del que estem fent. En altres paraules, si estem a un lloc còmode, que ens hi sentim bé, treballarem molt millor que no pas si ho fem en un lloc que hi estem de mala gana. Per tant, és clar que l'acondicionament d'una aula, o la bona relació amb els companys, o els horaris tenen molt a veure en un millor o pitjor rendiment. Bé, en aquest sentit, crec que té més a veure amb la motivació, ja que no és el mateix anar a classe de bones (amb una bona disposició) que de males, és a dir, pensant que és una cosa obligatòria que no hi ha més remei que fer. Respecte a la millor aula en què he rebut una classe, suposo que va ser la de l'escola d'idiomes, o millor dit, de l'acadèmia. No era una sala molt gran, ja que a la classe només érem 6 més la professora. Hi havia una gran taula ovalada, amb cadires ben còmodes, una gran pissarra de tinta (no de guix). A més a més, disposàvem d'un petit projector i un ordinador que s'utilitzava en alguna activitat de classe. Les parets de la sala estaven pintades d'un colo rogenc, i al fons hi havia un gran finestral que, no sé com explicar-ho, però donava certa sensació de llibertat. I, per acabar, fins i tot teníem aire acondicionat, que, segons quins dies, no és que fos necessari, sinó "obligatori".

Personalment, va ser la millor aula en què vaig fer classe perquè era molt confortable, amb colors vius, amb eines tecnològiques, amb molta llum; en definitiva, bastant familiar. No semblava una aula, no se pareix gens a sa típica classe amb "escriptoris" individuals, amb 40 persones més... Respecte a la relació amb els companys, només dir que, com ja he comentat més amunt, pot tenir molta incidència en el procés d'aprenentatge, ja que pot ser un factor a favor o en contra. És a dir, si hi ha molt bona relació entre els companys, vulguis o no, és un al·licient per anar a classe. En canvi, si aquesta relació no existeix o, fins i tot, hi ha "mal rollo", és clar que fa que t'absentis o que hi vagis de mala gana i, per extensió, amb molt poca motivació. En el meu cas, primer dir que pel que fa a la universitat, no he estat una persona molt oberta, que parla amb gent i gent i gent. Sincerament, no sé la raó, però suposo que vaig començar així i així he acabat. Amb això no vull dir que em senti malament o qualsevol altra cosa semblant, sinó que he passat més aviat desapercebut. En aquest sentit, per exemple, recordo alguns dies que si trucava a algun company per a veure que tal i que si aniria a classe, i llavors em contestava que no podia per X raons; primer, sempre deia: "ok,ok, tranqui, jo aniré a classe i ja te diré el que hem fet". Malauradament, la majoria de vegades la cosa acaba sense anar a classe. Per tant, en definitiva, puc afirmar que la relació amb els altres companys és un factor a tenir en compte pel que fa a l'aprenentatge de llengües. Per acabar, quant als horaris, només comentar que prefereixo anar a classe pels matins perquè, al meu parer, encara que resulti "estrany", crec que estàs més despert i molt més descansat que no pas si vas a classe a les 7 de la tarda. En aquest sentit, també caldria comentar que si tinc classes pel matí, crec que aprofites molt més el dia, o almenys és el que em passa a mi. Per tant, suposo que sí que té incidència en l'aprenentatge, ja que, com ja he comentat abans, crec que quan comença el dia estàs més receptiu.

Pel que fa a la continuïtat de les classes, crec que és millor un poc cada dia, per anar assimilant els continguts. En aquest sentit, si fem només un cop per setmana, per exemple, tres hores, penso que resulta més útil fer tres sessions d’una hora cadascuna. Pel que fa als cursos intensius, comentar que sí que ho he provat, però ho vaig fer a Alemanya. Per tant, no sé si els coneixements assolits tenien més a veure amb les classes preses, o si, pel contrari, era més per estar endinsat en la cultura. Finalment, esmentar el fet que, tot i que vaig quedar “content” del curs intensiu”, segueixo pensant que millor “un poc cada dia”.

Teories?...quines teories?

Sincerament, mai m’havia parat a pensar que la manera d’aprendre o tot el que he fet durant tota la meva vida pel que fa a l’aprenentatge de llengües, es pogués encabir en diferents teories lingüístiques i psicològiques d’una manera tan sistemàtica. No n’estava al corrent. Òbviament, ja sé que tot es basa en la teoria, però en aquest sentit, no m’hagués imaginat que les diferents “maneres” d’ensenyar estan tan definides i encabides en X teories. En primer lloc, quant a les teories lingüístiques, primer dir que fa tants d’anys dels meus inicis, que vagament ho recordo. Com ja he llegit en altres blogs, també penso que s’ha de deixar un poc de banda “les teories” en aquest camp. És a dir, el millor és l’experiència, provar mètodes, activitats, exercicis i, arran d’això, establir i definir un bon mètode, si més no, “personalitzat”. Amb això vull dir que, al meu parer, no existeix una teoria lingüística que vagi millor que l’altre, totes tenen els seus pros i contres, tot i que és clar que unes donaran més resultats que d’altres. Per això, val més intentar agafar el millor de cadascuna, i a partir d’aquí, començar a ensenyar. I si ens equivoquem, doncs rectifiquem. L’experiència ens donarà la millor resposta.

Personalment, crec que la majoria de classes de llengües que he pres s'han basat en el mateix. Per exemple, pel que fa al castellà o al català (tot i que, òbviament, no és el mateix que l'aprenentatge d'una llengua estrangera) s'ha basat bàsicament en el model tradicional. En altres paraules, crec que com que l'actuació comunicativa ja la feia servir fora de les aules, en les classes se centraven en aspectes merament gramàtics, en la normativa. Per tant, és normal que sí ja sabem "parlar" i comunicar-nos en una llengua, que se centrin més en ajudar-nos a corregir la nostra expressió escrita mitjançant la gramàtica prescriptiva.

En canvi, en el cas de l'anglès, per exemple, la cosa varia una miqueta. Primer, perquè, a part d'haver d'aprendre la gramàtica ("aspectes purament intralingüístics"), també ens animaven a "comunicar-nos" amb diversos exercicis: debats a classes, diàlegs, exercicis de rol, amb música, etc. Per tant, en aquest sentit, es tracta d'una teoria "mixta" entre la lingüística tradicional i l'estructural o, fins i tot, textual.

Per acabar amb les teories lingüístiques, només comentar que crec que no sóc capaç de dir en quin tipus de teoria em trobaria més còmode. És obvi, que em decantaria per una classe dinàmica, interactiva, i no la típica classe "tostón" que el professor arriba i ho treu tot!!

Al meu parer, i tal com podem observar avui dia, hi ha unes llengües que tenen presenten una metodologia més moderna que d'altres. Pel que fa a l'anglès, "la llengua per excel·lència", que sembla que tothom ha de conèixer per tal de sobreviure, és obvi que sigui objecte d'actualitzacions en el sentit "d'innovacions". En canvi, per exemple, les llengües clàssiques com el llatí o, fins i tot, el grec, l'enfocament és purament gramatical. Per exemple, quan feia batxiller, la classe era del tipus, "heu d'aprendre el nominatiu, acusatiu, datiu i genitiu dels masculins", després els femenins, etc. En aquest sentit, és clar que no hi ha cap aspecte amb "intenció comunicativa", sinó que només es tracta de la descripció d'una llengua, de la seva gramàtica. Finalment, només m’agradaria comentar el cas de l’alemany. Com ja he llegit en algun altre blog, estic totalment d’acord que molt sovint “l’ensenyament d’aquesta llengua no es fa de la manera adequada”. Dic això perquè crec que el més important és aprendre a comunicar-te, a fer servir una llengua. No obstant això, ja en la primera setmana de començar “l’alemany” ja et presentaven els diferents casos, les declinacions, que era importantíssim aprendre’ls. Al meu parer, crec que no és tan important. És clar que això depèn totalment de la raó que tinguis per aprendre X llengua, ja que si necessites saber escriure, forçosament has d’aprendre totes les declinacions. No obstant això, crec que seria més fàcil d’aprendre si no li donessin tanta importància a aquest aspecte. És que, per exemple, quan vaig anar a Alemanya, hi havia persones nadiues d’allà que ni ells mateixos sabien les declinacions correctes. Amb això vull dir, que per comunicar-se hi ha molts aspectes que no són tan importants com “pinten”.

La meva experiència com a aprenent de llengües

Vaig néixer un diumenge, un 15 de Desembre de 1985 a Mallorca. Com a tot recent nat, suposo que a partir ja del primer dia, el procés d’aprenentatge es va posar en marxa. No obstant això, dels meus primers anys no puc comentar molt, per no dir res. Només dir que la meva llengua de tota la vida ha estat el mallorquí, tot i que el castellà també hi ha estat molt present, sobretot per la televisió. El meu primer contacte amb una llengua estrangera fou a primer de primària quan vaig tenir per primer cop l’anglès com a assignatura.

Ja en segon de primària, els meus pares m’apuntaren a una escola d’idiomes per aprendre una mica més d’anglès, ja que vulguis o no, a l’escola

el ritme d’aprenentatge sol ser bastant lent. És clar que l’ambient de treball no és el mateix, a més els professors de l’escola d’idiomes solen ser nadius i amb molta més experiència que no pas els de l’escola, que moltes vegades a l’escola, concretament a primària, els encarregats d’impartir aquestes classes de llengua estrangera, per dir-ho d’una manera suau, no en tenen ni idea!!! Les classes complementàries van seguir fins els 17 anys que és quan vaig venir a estudiar aquí, a Barcelona.
Els meus anys de primària passaren fins que vaig començar l’ E.S.O. (Educació Secundària Obligatòria). Amb aquest nou sistema educatiu vaig començar a estudiar un nou idioma, l’alemany. Així, les llengües que estudiava eren quatre: el castellà, el català, l’anglès i l’alemany. Com ja he comentat, des de petit havia après a parlar indistintament castellà o mallorquí, tot i que la meva llengua materna i paterna sempre ha estat el mallorquí.
Any darrera any seguia estudiant i seguia perfeccionant o millorant els meus coneixements sobre les llengües ja esmentades. Quan vaig acabar E.S.O. vaig començar batxillerat, concretament vaig cursar el batxillerat humanístic. Així, a més de seguir amb l’anglès i l’alemany, ara tenia dues noves assignatures orientades a dues llengües clàssiques: el grec i el llatí.
Als 17 anys, la meva manera de parlar va sofrir un petit canvi ja que venir a viure a Barcelona m’ha fet deixar un poc de banda el meu accent, és a dir, el meu accent propi de Mallorca. Potser perquè la gent al principi no m’entenia del tot quan deia alguna cosa, per aquesta raó de mica en mica quan parlo amb algun català, em sol adaptar una mica.
L’aprenentatge de totes les quatre llengües que he estat estudiant durant la major part de la meva vida actualment segueix en procés. Per exemple, l’estada a Manchester em va ser bastant útil, ja que com es diu sempre, el millor que es pot fer per aprendre una llengua és marxar al país que es parli, ja que, a part d’endinsar-te una mica en la cultura, el procés d’aprenentatge és molt més ràpid i, al meu parer, divertit o entretingut. El mateix em va passar amb l’alemany. Ho porto estudiant des de segon de l’ESO, però ja sigui pels professors que vaig tenir o perquè el nivell era molt bàsic, cada any feiem el mateix, sempre les mateixes coses. Després, a la universitat sí que vaig notar un canvi, però pel poc nivell que tenia, ja era massa. Així que, una altra vegada, vaig decidir anar-me’n a l’estranger, en aquest cas, a Alemanya. I crec que en un més i mig en un curs intensiu vaig aprendre el mateix que els altres anys.
Potser el darrer comentari del paràgraf anterior defineix la meva postura envers les llengües. De petit, sempre m’han agradat, però em resulta molt difícil –per no dir impossible– aprendre una llengua o començar-la a partir de llibres, manuals, cintes, etc. Sempre he pensat que aconseguir una base “sòlida” amb classes resulta útil per a seguir amb el següent pas, que és endinsar-te al 100% en la llengua. És potser el que em va passar, tota una vida aprenent anglès amb classes i classes, hores i hores a preu d’or, i resulta que en una petita estada de tres mesos (i potser no tant) a l’estranger per fi vaig aconseguir anar un pas més endavant, ja que sincerament arriba un punt que m’estanco, que em resulta molt difícil aprendre més. Potser és una “paranoia”, però és el que sento i penso...
I és que ho tinc molt, però que molt clar, vull acabar-ho ja tot, per anar-me’n a viure i conèixer món durant uns anys...

Expectatives? Malauradament cap ni una!

Abans de res, comentar que formo part d’aquell grup que es van endinsar en la que coneixem com a “doble llicenciatura”: Traducció i Interpretació i Lingüística. Dit això, l’única raó per la qual estic matriculat en aquesta assignatura és perquè per a mi és obligatòria, ja que per a la gent que va optar per l’itinerari de la doble llicenciatura, a l’hora de fer la preinscripció, només hem de tenir en compte un full on figuren totes les assignatures corresponents al nostre pla d’estudis, amb la qual cosa molt difícilment podem cursar altres assignatures: en primer lloc, perquè no necessitem més crèdits i, en segon lloc, perquè la càrrega lectiva d’aquest itinerari sol ser bastant gran.
Per tant, no es pot dir que hi tingui un interès concret o especial més enllà del que tinc amb qualsevol altra assignatura. No sé si és perquè ja arriba l’estiu i la calor es comença a fer notar, o perquè estic a quart de carrera, o perquè potser el que faig no m’agrada tant com em pensava, però arribats a aquest punt, de veritat que no espero res de cap assignatura, és a dir, que el que vull és cursar-les, aprovar-les i seguir endavant en la meva vida. Això no vol dir que no tingui cap opinió respecte a l’assignatura, ja que és clar que tot i que no esperi res en concret, alguna cosa he de pensar. En aquest sentit, el títol de l’assignatura sol influir molt, ja que, personalment, m’atrau molt més “Ensenyament de llengües” que no pas, per exemple, “Morfosintaxi computacional”.
Pel que fa a les classes, el que esperava era el que es fa sempre, teoria en una sessió, i pràctica en el seminari. No obstant això, després de la primera classe “teòrica” en la qual se’ns va presentar l’assignatura, em va semblar molt bé, tot i que em faci molta peresa, les idees de la creació d’un blog com a diari personal de l’assignatura o del treball en grup a partir d’una wiki.

A la fi engegant motors!

En primer lloc, benvinguts al meu blog de l’assignatura d’Ensenyaments de Llengües, “més val tard que mai”, però per una raó o altra cada setmana anava posposant la inauguració d’aquest espai.