Teories?...quines teories?

Sincerament, mai m’havia parat a pensar que la manera d’aprendre o tot el que he fet durant tota la meva vida pel que fa a l’aprenentatge de llengües, es pogués encabir en diferents teories lingüístiques i psicològiques d’una manera tan sistemàtica. No n’estava al corrent. Òbviament, ja sé que tot es basa en la teoria, però en aquest sentit, no m’hagués imaginat que les diferents “maneres” d’ensenyar estan tan definides i encabides en X teories. En primer lloc, quant a les teories lingüístiques, primer dir que fa tants d’anys dels meus inicis, que vagament ho recordo. Com ja he llegit en altres blogs, també penso que s’ha de deixar un poc de banda “les teories” en aquest camp. És a dir, el millor és l’experiència, provar mètodes, activitats, exercicis i, arran d’això, establir i definir un bon mètode, si més no, “personalitzat”. Amb això vull dir que, al meu parer, no existeix una teoria lingüística que vagi millor que l’altre, totes tenen els seus pros i contres, tot i que és clar que unes donaran més resultats que d’altres. Per això, val més intentar agafar el millor de cadascuna, i a partir d’aquí, començar a ensenyar. I si ens equivoquem, doncs rectifiquem. L’experiència ens donarà la millor resposta.

Personalment, crec que la majoria de classes de llengües que he pres s'han basat en el mateix. Per exemple, pel que fa al castellà o al català (tot i que, òbviament, no és el mateix que l'aprenentatge d'una llengua estrangera) s'ha basat bàsicament en el model tradicional. En altres paraules, crec que com que l'actuació comunicativa ja la feia servir fora de les aules, en les classes se centraven en aspectes merament gramàtics, en la normativa. Per tant, és normal que sí ja sabem "parlar" i comunicar-nos en una llengua, que se centrin més en ajudar-nos a corregir la nostra expressió escrita mitjançant la gramàtica prescriptiva.

En canvi, en el cas de l'anglès, per exemple, la cosa varia una miqueta. Primer, perquè, a part d'haver d'aprendre la gramàtica ("aspectes purament intralingüístics"), també ens animaven a "comunicar-nos" amb diversos exercicis: debats a classes, diàlegs, exercicis de rol, amb música, etc. Per tant, en aquest sentit, es tracta d'una teoria "mixta" entre la lingüística tradicional i l'estructural o, fins i tot, textual.

Per acabar amb les teories lingüístiques, només comentar que crec que no sóc capaç de dir en quin tipus de teoria em trobaria més còmode. És obvi, que em decantaria per una classe dinàmica, interactiva, i no la típica classe "tostón" que el professor arriba i ho treu tot!!

Al meu parer, i tal com podem observar avui dia, hi ha unes llengües que tenen presenten una metodologia més moderna que d'altres. Pel que fa a l'anglès, "la llengua per excel·lència", que sembla que tothom ha de conèixer per tal de sobreviure, és obvi que sigui objecte d'actualitzacions en el sentit "d'innovacions". En canvi, per exemple, les llengües clàssiques com el llatí o, fins i tot, el grec, l'enfocament és purament gramatical. Per exemple, quan feia batxiller, la classe era del tipus, "heu d'aprendre el nominatiu, acusatiu, datiu i genitiu dels masculins", després els femenins, etc. En aquest sentit, és clar que no hi ha cap aspecte amb "intenció comunicativa", sinó que només es tracta de la descripció d'una llengua, de la seva gramàtica. Finalment, només m’agradaria comentar el cas de l’alemany. Com ja he llegit en algun altre blog, estic totalment d’acord que molt sovint “l’ensenyament d’aquesta llengua no es fa de la manera adequada”. Dic això perquè crec que el més important és aprendre a comunicar-te, a fer servir una llengua. No obstant això, ja en la primera setmana de començar “l’alemany” ja et presentaven els diferents casos, les declinacions, que era importantíssim aprendre’ls. Al meu parer, crec que no és tan important. És clar que això depèn totalment de la raó que tinguis per aprendre X llengua, ja que si necessites saber escriure, forçosament has d’aprendre totes les declinacions. No obstant això, crec que seria més fàcil d’aprendre si no li donessin tanta importància a aquest aspecte. És que, per exemple, quan vaig anar a Alemanya, hi havia persones nadiues d’allà que ni ells mateixos sabien les declinacions correctes. Amb això vull dir, que per comunicar-se hi ha molts aspectes que no són tan importants com “pinten”.