Vaig néixer un diumenge, un 15 de Desembre de 1985 a Mallorca. Com a tot recent nat, suposo que a partir ja del primer dia, el procés d’aprenentatge es va posar en marxa. No obstant això, dels meus primers anys no puc comentar molt, per no dir res. Només dir que la meva llengua de tota la vida ha estat el mallorquí, tot i que el castellà també hi ha estat molt present, sobretot per la televisió. El meu primer contacte amb una llengua estrangera fou a primer de primària quan vaig tenir per primer cop l’anglès com a assignatura.
Ja en segon de primària, els meus pares m’apuntaren a una escola d’idiomes per aprendre una mica més d’anglès, ja que vulguis o no, a l’escola
el ritme d’aprenentatge sol ser bastant lent. És clar que l’ambient de treball no és el mateix, a més els professors de l’escola d’idiomes solen ser nadius i amb molta més experiència que no pas els de l’escola, que moltes vegades a l’escola, concretament a primària, els encarregats d’impartir aquestes classes de llengua estrangera, per dir-ho d’una manera suau, no en tenen ni idea!!! Les classes complementàries van seguir fins els 17 anys que és quan vaig venir a estudiar aquí, a Barcelona.
Els meus anys de primària passaren fins que vaig començar l’ E.S.O. (Educació Secundària Obligatòria). Amb aquest nou sistema educatiu vaig començar a estudiar un nou idioma, l’alemany. Així, les llengües que estudiava eren quatre: el castellà, el català, l’anglès i l’alemany. Com ja he comentat, des de petit havia après a parlar indistintament castellà o mallorquí, tot i que la meva llengua materna i paterna sempre ha estat el mallorquí.
Any darrera any seguia estudiant i seguia perfeccionant o millorant els meus coneixements sobre les llengües ja esmentades. Quan vaig acabar E.S.O. vaig començar batxillerat, concretament vaig cursar el batxillerat humanístic. Així, a més de seguir amb l’anglès i l’alemany, ara tenia dues noves assignatures orientades a dues llengües clàssiques: el grec i el llatí.
Als 17 anys, la meva manera de parlar va sofrir un petit canvi ja que venir a viure a Barcelona m’ha fet deixar un poc de banda el meu accent, és a dir, el meu accent propi de Mallorca. Potser perquè la gent al principi no m’entenia del tot quan deia alguna cosa, per aquesta raó de mica en mica quan parlo amb algun català, em sol adaptar una mica.
L’aprenentatge de totes les quatre llengües que he estat estudiant durant la major part de la meva vida actualment segueix en procés. Per exemple, l’estada a Manchester em va ser bastant útil, ja que com es diu sempre, el millor que es pot fer per aprendre una llengua és marxar al país que es parli, ja que, a part d’endinsar-te una mica en la cultura, el procés d’aprenentatge és molt més ràpid i, al meu parer, divertit o entretingut. El mateix em va passar amb l’alemany. Ho porto estudiant des de segon de l’ESO, però ja sigui pels professors que vaig tenir o perquè el nivell era molt bàsic, cada any feiem el mateix, sempre les mateixes coses. Després, a la universitat sí que vaig notar un canvi, però pel poc nivell que tenia, ja era massa. Així que, una altra vegada, vaig decidir anar-me’n a l’estranger, en aquest cas, a Alemanya. I crec que en un més i mig en un curs intensiu vaig aprendre el mateix que els altres anys.
Potser el darrer comentari del paràgraf anterior defineix la meva postura envers les llengües. De petit, sempre m’han agradat, però em resulta molt difícil –per no dir impossible– aprendre una llengua o començar-la a partir de llibres, manuals, cintes, etc. Sempre he pensat que aconseguir una base “sòlida” amb classes resulta útil per a seguir amb el següent pas, que és endinsar-te al 100% en la llengua. És potser el que em va passar, tota una vida aprenent anglès amb classes i classes, hores i hores a preu d’or, i resulta que en una petita estada de tres mesos (i potser no tant) a l’estranger per fi vaig aconseguir anar un pas més endavant, ja que sincerament arriba un punt que m’estanco, que em resulta molt difícil aprendre més. Potser és una “paranoia”, però és el que sento i penso...
I és que ho tinc molt, però que molt clar, vull acabar-ho ja tot, per anar-me’n a viure i conèixer món durant uns anys...
Els meus anys de primària passaren fins que vaig començar l’ E.S.O. (Educació Secundària Obligatòria). Amb aquest nou sistema educatiu vaig començar a estudiar un nou idioma, l’alemany. Així, les llengües que estudiava eren quatre: el castellà, el català, l’anglès i l’alemany. Com ja he comentat, des de petit havia après a parlar indistintament castellà o mallorquí, tot i que la meva llengua materna i paterna sempre ha estat el mallorquí.
Any darrera any seguia estudiant i seguia perfeccionant o millorant els meus coneixements sobre les llengües ja esmentades. Quan vaig acabar E.S.O. vaig començar batxillerat, concretament vaig cursar el batxillerat humanístic. Així, a més de seguir amb l’anglès i l’alemany, ara tenia dues noves assignatures orientades a dues llengües clàssiques: el grec i el llatí.
Als 17 anys, la meva manera de parlar va sofrir un petit canvi ja que venir a viure a Barcelona m’ha fet deixar un poc de banda el meu accent, és a dir, el meu accent propi de Mallorca. Potser perquè la gent al principi no m’entenia del tot quan deia alguna cosa, per aquesta raó de mica en mica quan parlo amb algun català, em sol adaptar una mica.
L’aprenentatge de totes les quatre llengües que he estat estudiant durant la major part de la meva vida actualment segueix en procés. Per exemple, l’estada a Manchester em va ser bastant útil, ja que com es diu sempre, el millor que es pot fer per aprendre una llengua és marxar al país que es parli, ja que, a part d’endinsar-te una mica en la cultura, el procés d’aprenentatge és molt més ràpid i, al meu parer, divertit o entretingut. El mateix em va passar amb l’alemany. Ho porto estudiant des de segon de l’ESO, però ja sigui pels professors que vaig tenir o perquè el nivell era molt bàsic, cada any feiem el mateix, sempre les mateixes coses. Després, a la universitat sí que vaig notar un canvi, però pel poc nivell que tenia, ja era massa. Així que, una altra vegada, vaig decidir anar-me’n a l’estranger, en aquest cas, a Alemanya. I crec que en un més i mig en un curs intensiu vaig aprendre el mateix que els altres anys.
Potser el darrer comentari del paràgraf anterior defineix la meva postura envers les llengües. De petit, sempre m’han agradat, però em resulta molt difícil –per no dir impossible– aprendre una llengua o començar-la a partir de llibres, manuals, cintes, etc. Sempre he pensat que aconseguir una base “sòlida” amb classes resulta útil per a seguir amb el següent pas, que és endinsar-te al 100% en la llengua. És potser el que em va passar, tota una vida aprenent anglès amb classes i classes, hores i hores a preu d’or, i resulta que en una petita estada de tres mesos (i potser no tant) a l’estranger per fi vaig aconseguir anar un pas més endavant, ja que sincerament arriba un punt que m’estanco, que em resulta molt difícil aprendre més. Potser és una “paranoia”, però és el que sento i penso...
I és que ho tinc molt, però que molt clar, vull acabar-ho ja tot, per anar-me’n a viure i conèixer món durant uns anys...
2 comentaris:
Hola Pere, ja veig que tens ganes d'acabar, eh? Jo crec que aquesta manca de motivació ve determinada per ses assignatures o per altres factors, però no te preocupis, que no ets s'únic. Respecte a lo que dius d'anar-te'n fora per millorar s'idioma com a millor tècnica, estic totalment d'acord. Des de petita he fet cursos a Anglaterra i per què creus que enguany m'he estimat més passar es primer quatrimestre d'Ersamus? Només confi que això s'acabi ben prest per poder "agafar tapins" i partir ben ben lluny.
Què tal Pere?
Volia fer dos comentaris:
d'una banda, no deixis de perdre es fantàstic accent que tenim es de ses illes, com diuen aquí. Quan vaig arribar aquí, a Barcelona, a jo tampoc m'entenia ningú. Me sentia com un "bitxu" raro. Però, no vaig deixar de xerrar menorquí (açò mai!!!). Tot és qüestió d'acostumar-se. Una vegada sa gent amb qui xerres ja s'ha acostumat a s'accent aquest tant tancat, aleshores és quan t'entenen. Noltros esteim més acostumats a sentir gent que parla català central, per sa gent que ve de vacances a ses illes, per sa tele, però sa gent de Barcelona té menys contacte amb sa gent de ses Balears.
S'altre comentari que et volia fer, és que estic totalment d'acord amb tu amb sa idea que anar al país de la llengua que estàs estudiant és sa millor manera d'aprendre un idioma, t'impregnes del tot.
Publica un comentari a l'entrada